Generalitat de Catalunya - www.gencat.cat

català

aranés

castellano

english

portada

Jaume Pòrtulas

LA MORT I EL BIBLIOTECARI

Els darrers temps de la vida de Demetri, fill de Fanòstrat, nascut a Fàliron (el vell port d’Atenes, tranquil i somnolent, tan a prop, i tan diferent, del sorollós Pireu) van ésser com els de tants homes molt menys importants que no pas ell — fins i tot com els de tanta gent obscura. Temps de nostàlgia i de rancúnia, una rancúnia sorda que de vegades se li clavava com un ganivet. Foren, sobretot, temps d’avorriment. Allò que no es pot dir que fossin, per sort per a Demetri, és excessivament llargs — una llarga decadència esperant la mort gansonera. Tampoc foren envilits per les fastigoses xacres de la vellesa, ni per aquella pobresa que a Demetri, des de la seva llunyana joventut d’adolescent ambiciós, li havia fet sempre tanta por. Però d’ençà que havia caigut en desgràcia, i que el rei Ptolomeu — el segon d’aquest nom, Ptolomeu nét del comandant Lagos, un obscur oficial macedoni; Ptolomeu a qui l’adulació dels alexandrins anomenava ‘el Filadelf’ perquè s’havia casat amb sa pròpia germana, un fastigós incest a l’egípcia, indecorós per a un grec, inconvenient fins i tot per a un potentat macedoni que conservés el seny… d’ençà que Ptolomeu II l’havia fet fora d’Alexandria, Demetri de Fàliron es consumia de rancúnia i d’avorriment. El rei Ptolomeu l’havia foragitat d’Alexandria, del fastuós palau encara en construcció, del Museu inacabat, amb la incipient biblioteca que el mateix Demetri havia contribuit a aplegar i a organitzar, gràcies als seus coneixements adquirits en el Liceu d’Atenes, i al savoir faire que havia après al costat de Teofrast i del vell Aristòtil…

Segons les vagues informacions que ens n’han arribat (informacions de gent amb poc o cap coneixement de llocs ni fets; però això no els privava pas d’afectar una exactitud fictícia i il·lusòria), el rei Ptolomeu va fer conduir l’erudit bibliotecari i conseller en desgràcia fins al districte de Busiris. Allí el va instal·lar, vigilat de prop, en una masia, no lluny d’un llogaret insignificant (almenys, això pensava Demetri) que la gent d’allí anomenaven ‘Vila d’Ammon’, i que els pocs grecs prou desventurats per a anar a raure-hi rebatejaren pomposament com a ‘Diòspolis’. Mig ajaçat en el porxo d’aquell mas, Demetri podia contemplar l’ample riu que li tancava la perspectiva, els fèrtils conreus, els esprimatxats i renegrits pagesos egipcis treballant incansablement — tal com havien fet des d’abans que haguessin arribat grecs i perses, macedonis i jueus; abans, fins i tot, que els faraons haguessin bastit piràmides i altres fòtils de pedra. Des del seu porxo, Demetri podia contemplar tot aquell moviment i, alhora, ésser víctima de la desesma — d’aquell estat d’ànim sordament dolorós que s’anomena athumia, un estat d’ànim que els poetes ja havien descrit manta vegada, i que també seria objecte de les anàlisis de filòsofs i pensadors. La desesma, que de vegades atrapa els herois tràgics o els dinastes de les històries, un estat perillós i funest: més d’un cop ha desembocat en el suïcidi.

Però Demetri de Fàliron no era pas un heroi de tragèdia, ni tampoc un dinasta lidi o persa, sinó un grec d’Atenes. Havia tingut una existència variada, atzarosa, plena d’alts i baixos; una existència que ara, mig ajaçat en el porxo d’aquell mas nilòtic, podia recordar llargament, si li venia de gust. Podia recordar la seva infantesa i adolescència, en una família sense gaire recursos, que anava fent la viu-viu de mil maneres, sempre prop de les aigües manses de la badia de Fàliron. Anys més tard, quan ell i el seu germà Himereu entraren en política, quan s’endinsaren de debò en la vida temestuosa d’Atenes — escàndols i assemblees, votacions i conxorxes, ciutats hostils i reis enemics; i, darrerament, canvis de règim i execucions sumàries; i la guerra, sempre la guerra — la maldiença popular va adjudicar-los a tots dos un tèrbol origen esclau. Maldiences tòpiques i de poca importància, que tothom sabia que no tenien cap base, i que ningú no es prenia seriosament. Molta més mala bava tenia la insinuació d’un autor de comèdies, en el sentit que l’adolescent Demetri havia merescut les atencions d’un cert demagog, famós per la seva habilitat a valorar els mèrits dels xicots que arribarien lluny. A Demetri, aquestes calúmnies — perquè eren falses: ¿qui podia saber-ho més bé que no ell — no li feien ni fred ni calor. Era prou atenès com per saber que els autors de comèdies, des dels temps del vell Aristòfanes, s’havien aficionat a aquell acudit estúpid que deia que la millor manera d’entrar en política és fer-se el bardaix del líder d’un partit, d’un general o d’un demagog. A més a més d’ésser falses, aquelles insinuacions, a Demetri tampoc no li havia mancat l’oportunitat de compensar-les, quan li va arribar, a ell també, el seu moment de glòria. Un altre autor de comèdies va explicar (i la broma va circular moltíssim) que, quan Demetri, promocionat pels seus patrons macedonis a governador d’Atenes, després d’aquells feixucs àpats al Pritaneu, en unes companyies que hom no anomenaria precisament polítiques… que quan sortia a passejar, per airejar-se i fer la digestió, els efebs atenesos d’ulls tendres s’empentaven al llarg del seu camí, per la Via dels Trespeus, per fer-se veure, per cridar-li l’atenció. Això tampoc no era veritat; i a més a més, pensava Demetri, amb un efeb fix, el bell Diognis, i tres o quatre concubines ocasionals que tenia, tampoc no hauria pogut donar a l’abast. Però resultava agradable (almenys en un cert sentit) que aquestes imputacions grandioses compensessin les esquàlides calúmnies dels seus començaments.

La veritable iniciació de Demetri en la política no es va produir pas per la via horitzontal, sinó gràcies a l’afer d’Hàrpal i el seu tresor, robat al rei Alexandre. Demetri no hi va poder jugar un paper significatiu, en aquella successió d’escàndols; encara era relativament jove, i, en definitiva, un no ningú. Allò que sí que era, en aquell moment — ara, en la seva solitud nilòtica, ho recordava amb nostàlgia — era un d’aquells jovenots atenesos seduïts pel prestigi del Liceu, aquell centre d’estudis superiors tan brillant i innovador, fundat feia poc pel gran Aristòtil. Els joves (d’Atenes i d’altres bandes) que freqüentaven el Liceu hi adquirien un excel·lent vernís de filosofia; i força més que un vernís. El mateix Demetri es gloriejava sovint de la seva sòlida formació filosòfica; consagrà a les Muses tots els lleures que la seva vida agitada li va permetre, i encara ara, en plena vellesa, quan s’arronsava d’espatlles a propòsit de les enraonies sobre la seva antiga vida sexual, no deixava d’indignar-se contra aquells que el titllaven de “polític entre els filòsofs, filòsof entre els polítics”. Altrament, al Liceu no s’hi aprenia filosofia, només. En aquella casa d’alts estudis, subvencionada d’una manera o altra per l’or dels macedonis — almenys, això creia fermament l’opinió pública atenesa — era general la convicció que la ideologia de la ciutat resultava obsoleta, i que els nous temps reclamaven polítiques noves. Entre l’atenès corrent, gelós dels privilegis que li garantia la democràcia, i la institució fundada per Aristòtil — un metec, fill del metge de la cort de Pel·la, i oncle d’un pròxim col·laborador d’Alexandre — no hi podia haver cap corrent de simpatia.

Pel que fa als escàndols d’Hàrpal i el seu or, Demetri va ésser-ne un observador apassionat; i prou que en va treure lliçons per al futur. La presència a la ciutat d’un gran personatge de la cort d’Alexandre, i el miralleig formidable del tresor que s’havia emportat de Babilònia, van tenir un impacte sensacional en la vida pública atenesa, ja tan inquieta de natural. ¿Què calia fer amb aquell hoste incòmode, reclamat per tots els grans de la terra, i fabulosament ric? Abans, fins i tot, que les complicacions internacionals de l’assumpte esdevinguessin òbvies, la meitat d’oradors i polítics atenesos, des del manifasser Demades fins a l’aparentment inexpugnable Demòstenes, ja s’havien fet corrompre. Les conseqüències foren les normals en aquests casos: força processos, algunes condemnes, exilis, uns quants assassinats — entre ells el del mateix Hàrpal, refugiat a Creta, que no lamentà gairebé ningú; i la volatilització de bona part del tresor, que sí que deploraren molts.

Els anys que vingueren després van ésser vertiginosos. Si ara Demetri, exiliat i vell, havia de fer un cert esforç per a recuperar-ne molts detalls, el record del devessall de sang, de la corrua de morts violentes, de les atrocitats i tortures, romania intacte en la seva memòria. La mort d’Alexandre a Babilònia no havia deixat només una carcassa enorme (tal com havia dit Demades, l’imbècil i el barroer), capaç d’empudegar tota la terra; també féu néixer en molts atenesos l’esperança de sacsejar-se el jou d’Antípatre, aquell soldat rude i brutal, que Alexandre havia deixat rere seu, com a lloctinent general i virrei de Grècia. Aquesta esperança de treure’s de sobre el jou macedoni, Demetri la va considerar, des del primer moment, absurda i folla. I, en efecte, per a Atenes, la guerra amb Antípatre va resultar molt dura. En un primer moment, semblà fins i tot que els atenesos i els seus aliats podien arribar a guanyar-la; a l’hora de la veritat, el vell general, després de rebre reforços de l’Àsia, aconseguí esclafar-los. Les condicions de la pau encara van ésser més oneroses; i anaren acompanyades d’una repressió brutal, en la qual molts atenesos van exhibir un gran zel per la causa macedònica. En els seus anys de vellesa, Demetri, tot i que sabia prou bé que ell també deixaria la dubtosa fama d’un col·laboracionista, no podia pensar sense fàstic, indignació i enuig en les contalles sobre el suïcidi del vell i acorralat Demòstenes, a Calàuria, al bell mig del santuari de Posidó, rosegant el seu càlam (¿hi portava de debò un verí amagat, o era el famós verí de la seva escriptura?); o en la llengua tallada d’Hipèrides — tallada per Antípatre, deien els amics de la truculència, mentre el pobre vell Hipèrides encara vivia… El record més punyent era el del germà Himereu. Més imprudent que no pas Demetri, Himereu havia escoltat el cant de les sirenes patriòtiques, i s’hi havia sumat (ell també volia fer el polític!). Condemnat a mort pels atenesos després de la derrota, fugitiu, Himereu fou perseguit per Àrquias, el mercenari a sou d’Antípatre — un foraster que en la seva joventut havia estat un actor de tragèdies mediocre. Els atenesos acabaren nomenant-lo el ‘Caça-recompenses’. Ell atrapà Himereu (i uns quans altres, de molt significats) en un cul-de-sac, a Egina. Foren executats a Cleones, on llavors residia Antípatre.

Quan ara, des del repòs i l’avorriment del seu retir vora el Nil, Demetri evocava aquells temps, l’odi i el menyspreu més apassionats no els adreçava contra els que, pocs anys després, van ésser els seus propis enemics, els que van acabar fent-lo fora d’Atenes. Aquests havien fet el seu fet, el que s’esperava d’ells; ho havien fet, fins i tot, amb una certa gentilesa. L’odi i el menyspreu veritables els adreçava contra els d’abans; contra els manefles que havien pactat i munyit la pau, la inevitable i vergonyosa pau, amb el virrei Antípatre. El desvergonyit Demades, per exemple, aquell defensor entusiasta de la guerra. Se n’anà amb l’exèrcit, fins i tot el van fer presoner en el camp de batalla — d’una manera ben poc heroica, pel que Demetri tenia entès. Poc temps després, el mateix Demades portava personalment les converses de pau amb Antípatre. I no es va acontentar amb això; també gosà presentar, davant de l’assemblea dels atenesos, els decrets de proscripció i mort contra Hipèrides i Demòstenes. Clar que tanta traïdoria tampoc no li llevà gaire profit. Fou l’home del moment; però de seguida el desbancà Foció. Demades continuà el seu doble o triple joc. Va voler jugar contra Antípatre la dubtosa carta de Pèrdicas, el generalíssim del difunt Alexandre. Com a regent, Pèrdicas s’esforçava, des de la llunyana Babilònia, per mantenir una mica controlat el vesper d’aquell enorme i improvisat Imperi. Una lletra de Demades a Pèrdicas (una lletra que contenia insults tan grollers com enginyosos contra Antípatre; la darrera cosa que un orador atenès perdia era la seva llengua esmolada, si no és que la hi tallaven) fou interceptada en un mal moment, quan Demades es trobava com a ambaixador en la cort del mateix Antípatre. El fill d’Antípatre, el general Cassandre (que molt aviat seria el gran valedor de Demetri, que, però, el coneixia de sobres, i sabia com les gastava) va agredir en persona Demades, retraient-li a crits la seva monstruosa ingratitud. El final de tot plegat, si les enraonies eren certes (no eren del tot contrastades, però resultaven força fiables), va ésser esgarrifós. Davant dels ulls de Demades, lligat com un farcell, Cassandre li va matar un fill, tan sols un infant; tot seguit va baladrejar als servidors que s’emportessin aquell desgraciat i l’executessin. Una vida de comèdia i un final tràgic — va pensar Demetri, indecís entre l’horror i un cert arronsament d’espatlles.

No va tenir gaire més sort l’impresentable Foció, que havia quedat com a únic àrbitre supervivent del destí d’Atenes — en la molt limitada mesura que els macedonis encara consentien a Atenes de tenir un destí. Foció, un vellard que havia estat més de quaranta vegades general dels atenesos: un home per a totes les ocasions, veritablement. Incorruptible, això sí; a les ànimes de càntir els agradava d’anomenar-lo ‘el bon Foció’. Amb el recolzament de les llances macedòniques, Foció va donar la seva veritable mesura. Consentí que s’establís una guarnició permanent al Pireu, a Muníquia; i va reformar la constitució atenesa, fent-ne fora la meitat dels ciutadans. Aquests van tenir tot el lleure del món per anar captant per tot Grècia; fins i tot Antípatre, preocupat per les possibles turbulències, en va assentar uns quants, i els va donar terres per llaurar; ben lluny de l’Àtica, però. Demetri, que, ja molt poc temps després, es veuria forçat per les circumstàncies — com deia ell sempre — a menar una política, en definitiva, no pas tan diferent, va prendre bona nota d’aquells excessos, i posà molta cura a no repetir-los. Si una guarnició macedònica a Muníquia era quelcom inevitable (i, en el fons del fons, potser no tan dolent com això), almenys convenia entendre’s amb el seu capitost, mirar que no fes gaire nosa. Que la presència macedònica no fos gaire visible a la ciutat. I pel que fa a la limitació del dret de ciutadania, era, evidentment, una mesura necessària. ¿No l’havien propugnat tots els grans filòsofs, també: Plató, Aristòtil, el mateix Teofrast, tan apreciat per Demetri? Però calia eliminar només els indesitjables, els pobres de solemnitat, que no arrelen mai enlloc de debò, els insolvents sense remei; no pas obrir en canal el cos de la mare pàtria. Calia, sobretot, respectar les formes, no provocar els atenesos gratuïtament. Les provocacions, més valia deixar-les per a la vida privada del líder, com més aparatosament disbauxada millor. Els bons ciutadans d’Atenes, sempre obsedits per la moralitat dels seus dirigents, estarien d’allò més ocupats malparlant, i s’oblidarien dels altres assumptes.

Mercès a aquests assenyats principis, el protectorat de Demetri sobre Atenes, un cop obtinguda la imprescindible aquiescència de Cassandre (encara que, segons afirmaven els opositors i els maldients, Cassandre era de fet el que ho havia maquinat tot), durà ben bé deu anys, deu anys que foren una bassa d’oli, molt diferents dels quatre tristos anys, plens de traüts i d’esglais, del ‘bon Foció’. És veritat que, tant Demetri com Foció, quan els arribà l’hora, hagueren de plegar el ram; també és veritat que, tant a l’un com a l’altre, l’hora els va arribar per la mateixa raó: les dissensions dels seus amos macedonis, ells entre ells. Si Foció es trobà atrapat entre Cassandre i un altre aspirant a regent, a Demetri l’expulsà del govern (i d’Atenes) un homònim seu, un altre Demetri, l’anomenat més tard ‘Assetjador de ciutats’ (les assetjava, però no sempre les conqueria), enemic acarnissat de Cassandre. Al capdavall, però (pogué pensar Demetri), haver mantingut una política de màniga relativament ampla sempre compensa, quan arriba l’hora d’abandonar el poder. Al ‘bon Foció’, una assemblea enfurida d’atenesos — aplegada il·legalment al teatre: hi havia molts exiliats, i esclaus fugitius, i fins i tot dones, segons digué més tard la gent d’ordre — va condemnar-lo a mort, entre insults, obscenitats i flastomies. La pobra gent l’havia odiat tant que fins i tot el botxí que li preparava la cicuta el va obligar a pagar-se-la de la seva butxaca: dotze dracmes. En canvi, l’evicció de Demetri de Fàliron semblà gairebé un idil·li. Quan la gran esquadra de l’altre Demetri aparegué en l’horitzó, fins i tot quan entrà en el Pireu, ningú no en féu cabal. Més tard, alguns digueren que s’havien pensat que era l’esquadra d’un altre rei macedoni aliat de Demetri. Tota Atenes baixà al port; i el futur Assetjador de ciutats va fer-los un discurs, garantint la llibertat dels atenesos, i, posat a prometre, la de tots els grecs, de passada. El Falereu, tancat amb uns pocs incondicionals a la ciutat alta, va decidir que, fins i tot si l’altre Demetri no tenia la intenció de complir cap ni una de les seves promeses, com semblava probable, no quedava més remei que acollir-lo; sobretot, perquè la seva esquadra ja era dins del port. Entre els dos Demetris, hi hagué anades i vingudes; al final, tothom arribà a la conclusió que un honorable exili (a Tebes de Beòcia, per exemple) era la millor sortida per a tothom, sobretot per al gran home de Fàliron.

A Tebes, Demetri hi va viure deu anys — fins que la mort del seu valedor Cassandre va frustrar-lo de les darreres esperances raonables de tornar a Atenes. A Tebes va començar una segona existència, que havia de cloure’s, molts anys després, a Egipte, en una masia prop del Nil. Aquesta segona existència fou consagrada sobretot al record i a la reflexió; i també a l’escriptura, i a l’erudició. Els primers anys, el fibló de la vida pública encara el burxava, i va compondre un al·legat vindicatiu dels seu decenni en el poder, un al·legat llarg i tediós que poca gent va llegir. També va compondre moltes altres coses, en particular un escrit Sobre la Fortuna, que, a despit d’una certa acumulació de locs comuns (o potser gràcies a això), va gaudir de força èxit. Sobretot, llegia els grans poetes antics, Homer molt especialment. Quan encara era a Atenes, i en el poder, Demetri havia promocionat les recitacions musicades de la Ilíada i l’Odissea en el teatre: una innovació que féu arrufar les celles als puristes, però que el gran públic trobà deliciosa. Ara, a l’exili, reduït a l’ostracisme i a la inoperància, pensava sovint que els poetes, i Homer en especial, l’ajudaven més a reconciliar-se amb la seva sort que no pas els sòlids i raonables principis ètico-filosòfics apresos al Liceu. Els poetes fins i tot l’ajudaven a capir una mica millor aquells macedonis, brutals i sanguinis, amb els quals la seva bona o mala sort l’havia obligat tan sovint a tractar-se. El mateix Cassandre, per exemple. Alguns insinuaven que la brutal eliminació de Demades i del seu fill (si les coses havien passat veritablement tal com es deia) no deixava de reflectir una lectura massa literal, un enlluernament ingenu, per l’Eurípides més truculent. I, d’ençà de la mort d’Alexandre, no hi havia cap altre capitost macedoni tan entusiasta dels poemes homèrics com Cassandre. Se’ls sabia pràcticament de memòria; alguns dels seus cortesans fins i tot pretenien, entre obsequiosos i burletes, que se’ls havia copiat de cap a cap, de puny i lletra, i que se n’havia fet uns curiosos exemplars personals.

Fou aquest amor de molts dinastes macedonis per la poesia i la cultura gregues el que provocà que la sort de Demetri fes el penúltim tomb. Vora el Nil, a la ciutat d’Alexandre, el més astut i garneu dels generals del conqueridor, Ptolomeu, fill de Lagos, s’hi anava construint un sòlid domini personal, que aviat seria un gran reialme. Enlluernat per tot el que havia vist, tant a Grècia com a Orient, Ptolomeu volia que la seva capital disposés d’arxius centrals i d’instal·lacions culturals de novíssima planta. Un lloc per aplegar com més coneixements millor; tots els coneixements del món, si resultava possible. Volia quelcom diferent, més en gran, a l’altura dels temps. Per començar, volia aplegar un vast cabal de llibres. Feia anys que Ptolomeu mantenia contactes amb el Liceu, el principal fogar d’estudis de l’època. Havia temptat més d’un dels seus estudiosos perquè anés a Alexandria, a fer-se càrrec d’aquells ambiciosos projectes. Però, fins llavors, les propostes i prometences del sobirà no havien obtingut gaire resultats. Al capdavall, Ptolomeu va convidar Demetri de Fàliron, antic alumne de l’escola, que començava migrar-se a Tebes. I Demetri, desenganyat de tornar mai més a Atenes, va acceptar la invitació reial amb força entusiasme.

A Alexandria, Demetri hi va ésser gairebé feliç, sobretot els primers anys. Prometeu era veritablement un gran home; molt diferent (pensava ara Demetri, mig abaltit en la solitud del seu porxo vora el Nil) del seu indigne fill i successor, Filadelf l’incestuós. Autodidacte, naturalment (ell no havia tingut, com altres xicots macedonis més propers a Alexandre, el privilegi d’assistir a les famoses classes d’Aristòtil); però tenia un gran coneixement del món i dels homes, no només de la guerra. També tenia una curiositat molt vasta. Amb les generoses sumes posades a la seva disposició, Demetri començà a bastir una gran col·lecció de llibres. Estava convençut que la fama d’aquesta col·lecció havia de sobreviure’ls, a ell i al seu amo. Aviat, passejant per les sales i porxos del palau de Ptolomeu, encara inacabat, i contemplant, en les parets, els nínxols i les lleixes (que ell designava amb el seu nom tècnic, bibliothekai), on els rotllos i les capses dels rotllos començaven a acumular-se, Demetri experimentà una satisfacció gairebé de propietari. Encara se sentia més content quan els seus col·laboradors li reportaven algunes enraonies que començaven a circular. Fins i tot la gent rude i ignorant es referia a la col·lecció de llibres amb molt de respecte. Hom explicà a Demetri que els súbdits de Ptolomeu que no tenien la sort d’ésser ni grecs ni macedonis ja feien mans i mànigues, per tal d’aconseguir que les seves contalles nacionals arribessin a formar part algun dia (traduïdes al grec, naturalment!) d’aquella prestigiosa col·lecció. Demetri somreia.

Fins que l’antiga temptació de ficar el nas en els afers i decisions dels grans tornà a entravessar-se en el seu camí — i aquest cop, de manera irreparable. El paper de conseller àulic sempre li havia agradat molt, a Demetri. Encoratjat per la bona cara que Ptolomeu li solia fer, es va arriscar a donar consells, no sol·licitats, sobre l’afer delicadíssim de la successió al tron. El sobirà es va limitar a escoltar les recomanacions del seu bibliotecari amb un somriure de menyspreu. Al final, la seva tria no va coincidir amb la del bibliotecari; el successor designat no fou el candidat de Demetri, sinó un altre germanastre més jove, més intrigant i en definitiva més capaç (i que encara no havia donat a conèixer la flaca per sa pròpia germana). El nou hereu es va prendre la intervenció de Demetri molt malament. Associat al poder pel seu pare, obtingué sense cap dificultat el cessament del conseller indòcil de totes les seves funcions; i quan, a la mort del primer Ptolomeu, Ptolomeu II va esdevenir l’amo absolut, confinà Demetri de Fàliron en aquella granja vora el Nil que el deprimia tant.

* * * * *

Lliurat a records i a somnieigs, rememorant la seva existència agitada, Demetri s’havia anat endormiscant en el seu porxo. Acabà per adormir-se de debò, amb un son de vellard, inquiet i prim. Bruscament, dolorosament, el va despertar una fiblada a la mà dreta, que havia deixat penjar amb indolència. La primera cosa que veié, a l’acabar d’obrir els ulls, va ésser el petit escurçó, amb les escates d’un gris vermellenc i el musell banyut, que reptava pel porxo, a quatre passes d’ell. Per poc familiar que fos Demetri amb la flora i la fauna d’aquell país (i això incloïa també tots els indígenes que no sabessin parlar en grec), sabia pla bé que, si aquella bestiola l’havia mossegat, li quedava mitja hora de vida, si fa no fa. Demetri tingué un llampec de pànic, seguit d’una mica d’entenebriment mental, i d’una lassitud infinita. No va tenir esma de res, ni de cridar ningú, i va caure en l’ensopiment. Al cap d’un instant, una altra idea el va mig desvetllar, com un cop de martell: aquella mort, accidental i absurda, no li arribava pas sense la voluntat de Ptolomeu II. Tot i que la memòria i el seny l’anaven abandonant de pressa de pressa, Demetri tingué temps de recordar tants polítics i pensadors grecs, eliminats tots pels dinastes macedonis: l’execució d’Himereu i la llengua tallada d’Hipèrides, el verí de Demòstenes i el suplici teatral de Demades. I aquell final pseudo-socràtic del ridícul Foció. I, gairebé el primer, Cal·lístenes d’Olint, nebot del gran Aristòtil, executat per ordre directa del rei Alexandre. I… i… Ja era ben injust, que els macedonis se sortissin sempre amb la seva. Però aquest moment d’irritació tampoc no li durà gaire. “Quan algú faci memòria del creador de la gran Biblioteca” — va pensar encara, ja en les basques de l’agonia — “probablement s’imaginarà que va suïcidar-se”. I s’enfonsà en la gran indiferència.

Crèdits

autor Jaume Pòrtulas
il·lustracions de Carlos Ruiz i Josep Alcaraz
disseny i programació Jordi Colomer
traducció a l’aranès Ma José Fernández Anglada
traducció al castellà Ernest Riera
traducció a l’anglès Waltraud Ball
veus Lluis Freixes (català), Ma José Fernández Anglada (aranès), Javier Nieto (castellà) i Luna Sindín (anglès)
agraïments Catalunya Ràdio
Catalunya Ràdio
Ràdio Salt
Ràdio Salt

Creative Commons License

El bibliotecari i la mort by Jaume Pòrtulas ; Carlos Ruiz ; Josep Alcaraz ; Jordi Colomer ; Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
is licensed under a Creative Commons Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya License.

Avís Legal | Accessibilitat | Sobre el web | © Generalitat de Catalunya